UN ASSER EXTRAODINARI

JOSEFINA TURA I TURA, nascuda a l’Eixample de Barcelona el 18 de març de 1899, tot i que ben aviat la família anaren a viure al Raval.

Gairebé només que en possessió de les primeres lletres, vaig començar molt joveneta l’aprenentatge de modista. Però com que, treball per treball, sentia preferència pel d’oficina, vaig fer els estudis necessaris al Institut de Cultura de la Dona, i, un cop preparada, em vaig col·locar al “Foment del Traball”.

Temps desprès en el mateix Institut assistia a les classes de català dels professors senyors Vallès i Riera, els quals ens dictaven i ens feien llegir, per fer exercicis i pràctica de lectura i escriptura, versos dels nostres poetes (sobretot de Maragall i Carner) i aleshores va ser quan em va venir el delit de llegir-los íntimament, puix que així augmentava la fruïció que i trobava a classe. Sense haver seguit cap ensenyament universitari, només lleguin poc o molt els nostres mestres, he fet el meu petit bagatge. Els meus versos han nascut gairebé de la mateixa afició que per ells sentia l’estat d’esperit que mels dictava.

Casada l’any 1929, amb Manuel Bertran Oriol, caixer de l’empresa “ Tallers Nuevo Vulcano” i poeta, que ha publicat els llibres de poemes “ Comunió “,” Cantada de Nadal”... Anàrem a viure a la Barceloneta al carrer Sevilla nº 1. Desprès que les bombes ens tiraren la casa per terra, anàrem al carrer del Mar nº 40, cinquè pis, amb una meravellosa vista al port i a la ciutat.

Les meves primeres poesies daten del l’any 1920. He col·laborat en diversos diaris i revistes. He estat premiada en diversos Certàmens i Jocs Florals. Figuro en diverses antologies. Tinc publicats alguns Goigs. He cultivat poc la prosa. Tinc fets i publicats alguns contes i articles i, sense publicar, algun quadret escènic. ( Fragments de diversos currículums de l’autora.).

Josefina Tura i Tura mori a Barcelona als 83 anys d’edat, el 24 d’octubre de 1982.

Aquesta dona era la mare d’una amiga, que ens varem conèixer a la JOC. i sempre ma fascinat llegir els seus poemes, dons tot i estan casada i amb fills, sempre tenia temps per escriure.

Tots m’agradan però potser perquè m’agrada el mar es uns dels meus preferits.


CREPUSCLE

Davant meu tinc el mar.
Davant meu tinc el port.
Davant meu tinc vaixells i gavines cansades


Tinc muntanyes i cel
i un silenci d’onades.
Tinc la dansa del far
que il·lumina les aigües
i les cases i els molls
i la gent de les barques.
Tinc les llums que s’han fet
en morir-se la tarda.

Tinc la joia
de ser submergida en la calma
i sentir-me aquets viure
que em neix i reposa i s’encanta,
perquè sé que no sóc
ni gavina, ni onada,
ni muntanya ni cel
ni vaixell, ni mar blava:
sinó un bleix de l’argila de Déu
amb amor treballada.

1964



Mercé Cardona

10-2-2008