PANTA DE SAU

EL PANTA DE SAU


Sau era fa molts anys una vila roal, donava nom a la vall de Sau l’any (917-952 ) de l’antic terme de Cornil. A partir del 970 tot el terme es diu Sau i li apareixen les fortaleses de la rodal de Sau. La parròquia i el lloc de Sant Roma de Sau conten des del 1062. quan foren consagrades l’església que es trobava fa poc tens, sota el pantà de Sau i que fou modificada després del terratrèmol del any 1425 i de nou en el segle XVIII.

L’antic pantà, esta envoltat de cingleres i pendents amb magnífics i frondosos bocs de pins.

El pantà de Sau que regula les aigües del Ter i es també aprofitat per la producció elèctrica , a partir del any 1949.

Avui és una altre historia. Aquets matí he anat per les rodalies de Vilanova de Sau, la curiositat de veure el pantà de Sau, com qui diu sense gota d’aigua se apoderat de mi, i fet i dic, mi he arribat. El camí que mi portava semblava talment la rambla de Barcelona o el carrer Palaí de tanta concurrència com i havia , suposo que com jo per la curiositat enfebrada. Des de la gran praderia, atapeïda de cotxes, amb tendes de campanya de variats colors, amb les seves ràdios a tot volum, amb molta roba penjada d’uns cordills de arbre a arbre i a sobre com si fossin gronxadors per enlairar-los, es podia contemplar la vila ruïnosa dintre del immens embassament escorregut i sec. La seva església salsava arrogant i majestuosa en mig de l’enderrocament de la vila del pantà`de Sau, talment tot plegat semblava un panorama irreal.

Tot passejant el meu esguard pel fons del pantà, on i reposen les restes d’una petita vila, el meu pensament retrocedia anys. Imaginava les il·lusions, l’amor i el sofriment que havien tingut de passar tots els éssers per construir la vila i els seus habitatges, on si anaven formant verdaderes llars plenes d’amor, esperances i anhels, amb la seva bonica església rodejada de casetes i masies, com si la volguessin protegir-la de la follia dels homes.





Poc es podien imaginar que després de molt segles, les seves roines serien motiu de curiositat i admirada per milers de persones encuriosides i fascinades de poder veure altre vagada, la vila, sense el seu sostre d’aigua dolça que la embolcallava, fins i tot era filmada pels aficionats per poder-la recordar eternament. Ella, l’església, salsa orgullosa, alta i esvelta, com si volgués desafiar els intrusos que li volguessin altra vegada fer-li mal, per que per ella era, un verdader miracle, que després de tants segles que es via sentit humiliada, agredida, empresonada sota les aigües del grandiós Pantà, pugues sortir triomfant, com dient. Encara soc viva i amb molta energia per poder aguantar-me ! I com un gegant fort i invencible es redreçava en mig del desolat pantà, tot dient. Soc més forta que el ser humà !. A qui hem teniu, no heu pogut en mi, es la tercera vegada que meu volgut destruir !. Amb el pas del temps, torno a renéixer. Alta, forta, arrogant i majestuosa ! amb el meu campanar punxegut enlairat cap el cel lluminós. Tinc molt d’amor acumulat, estic decidida a acollir altre vegada els qui necessitin de mi...

Ja de tornada, al passar per la plana de Vic, es podia admirar un panorama fascinant. Primavera exquisida. L’abril per fi s’avia decidit a treure la màscara hostil, el verd clar i transparent del arbres, fa una alegria idíl·lica. L’aire te l’olor indefinible d’aquets temps, com un alè de vida nova, les prades herent d’un verd radiant, barrejat amb catifes roges liles i grogues, tot semblava un meravellós tapis treballat amorosament per unes mans delicades. Allà a la llunyania majestuoses salsaven les grans muntanyes dels Pirineus, engalanades tanmateix d’un blanquíssim mantell de blanc, degut a les últimes nevades de primavera, eren un regal meravellós de la natura, després de la gran sèquia que patíem. Quan el sol es ponia, me quedat contemplant el enigmàtic panorama, uns núvols dansaven alegrement per l’etern horitzó. Darrera les muntanyès quedava una pinzellada de sol a les carenes, la posta s’ha entretingut en aquell indret, deixant un llarg matis rosat a l’ocre grisenc, talment semblava un gran incendi, mes amunt una franja verd pàl·lid acordonant la posta al blau pur. Les primeres estrelles, parpellejaven tímidament. Dintre del meu ésser es filtrava una tendre alegrança, pins, ginesta en flor, els arbres d’agent, era una d’aquelles prodigioses harmonies en que la natura sembla tot un paradís...


Mercé Cardona

15-4-90