En la nostre pròxima existència no voldrem ser humans.
Serem ocells volant sota el cel blau.
Les neus enlluernen, els mars i els rius, les muntanyes els núvols, el vermell pols del mon, els mirarem des de lluny, com si mai els agüéssim vits.
Canten les fulles quan el vent les desperta, les branques ballen.
La papallona, s’atura enmig de la branca i es torna fulla.
La veu de l’aire, en la platja s’escolta a l’horabaixa.
El vent del capvespre, dibuixa a la sorra, la pell de l’aira.
La fulla tendre, tremola enmig la branca, com una papallona.
He arribat a la platja, el com ho ignoro. Me sec sobre la sorra, deixant que les ones em llepin el peus. T’esperaré aquí, que tornis dels cims blancs. T’esperaré aquí o em deixaré morir.
Recordo els moments viscuts, cada experiència emmagatzemada. Cada cop que hem temut que arribes l’hora esperada. Recordo cada cop que hem intentat que el mon fos un pou d’amor, buscant imatges i retrats en un àlbum de pols...
.
Mercé Cardona
9-1-2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario