
NECESIDAD DE SALIR
Es la hora intermedia de la tarde, cuando coge un color metálico dulce y cálido.
Tal como el aire que respiro, necesitaba ver las montañas, pisar la hierba verde, que parece una alfombra inmensa que Dios haya puesto para adornar la tierra, escuchar los pájaros cantar, contemplar los rebaños de ovejas que pastorean pacientemente por las praderas, escuchar los cencerros que en la quietud del bosque resuenan como campanas celestiales. Contemplar el cielo azul puro, notar en mi cuerpo el calor del sol de invierno arropada en un rincón del bosque, contemplar los verdes tonalidades de los árboles, que se alzan mirando el firmamento, ver los chopos que se desnudan de su ramaje, estirando su esqueleto, mientras miran el transparente cielo de color de agua marina.
Mientras, mi pensamiento se fue volando por el espacio, tuve la certeza de que Dios continua existiendo en la belleza, y su belleza era de aquel momento y de aquel paisaje. Bienaventurado quien la ha podido disfrutar alguna vez y añorarlo toda la vida. Desgraciado quien lo deja pasar sin darse cuenta…
Mercé Cardona
22-6-2007
NESECITAT DE SORTIR
Es l’hora intermèdia de la tarda, quan agafa un color metàl·lic i te un to dolc i càlid.
Tan com l’aire que respiro, necessitava veure les muntanyes, trepitjar l’herba verda que semblava una catifa immensa que Deu aquees posat per adornar la terra, sentir els ocells com canten, contemplar els remats d’ovelles que pasturant pausadament per les prades, escoltar els esquellots que trenquen la quietud del bocs, mirar el cel blau i pur, notar en el meu ésser, l’escalfor tíbia del sol d’hivern arrecerada en un reco del bocs, contemplar la verdor dels pins, les alzines que s’alcen tot mirant el firmament, junt amb uns xops que despullats del seu ramatge estiren el seu esquelet tot mirant el cel transparent d’un color atzur d’aigua marina.
El meu pensament va volar per l’espai, i vaig tenir la certesa que Deu continua existint en la bellesa, i la seva bellesa era del moment i d’aquell paisatge. Benaurat qui l’ha pogut gaudir una vegada i enyorar-lo tota la vida. Dissortat qui el deixa passar sense adonar-se’n...
Mercé Cardona
22-6-2007
Es la hora intermedia de la tarde, cuando coge un color metálico dulce y cálido.
Tal como el aire que respiro, necesitaba ver las montañas, pisar la hierba verde, que parece una alfombra inmensa que Dios haya puesto para adornar la tierra, escuchar los pájaros cantar, contemplar los rebaños de ovejas que pastorean pacientemente por las praderas, escuchar los cencerros que en la quietud del bosque resuenan como campanas celestiales. Contemplar el cielo azul puro, notar en mi cuerpo el calor del sol de invierno arropada en un rincón del bosque, contemplar los verdes tonalidades de los árboles, que se alzan mirando el firmamento, ver los chopos que se desnudan de su ramaje, estirando su esqueleto, mientras miran el transparente cielo de color de agua marina.
Mientras, mi pensamiento se fue volando por el espacio, tuve la certeza de que Dios continua existiendo en la belleza, y su belleza era de aquel momento y de aquel paisaje. Bienaventurado quien la ha podido disfrutar alguna vez y añorarlo toda la vida. Desgraciado quien lo deja pasar sin darse cuenta…
Mercé Cardona
22-6-2007
NESECITAT DE SORTIR
Es l’hora intermèdia de la tarda, quan agafa un color metàl·lic i te un to dolc i càlid.
Tan com l’aire que respiro, necessitava veure les muntanyes, trepitjar l’herba verda que semblava una catifa immensa que Deu aquees posat per adornar la terra, sentir els ocells com canten, contemplar els remats d’ovelles que pasturant pausadament per les prades, escoltar els esquellots que trenquen la quietud del bocs, mirar el cel blau i pur, notar en el meu ésser, l’escalfor tíbia del sol d’hivern arrecerada en un reco del bocs, contemplar la verdor dels pins, les alzines que s’alcen tot mirant el firmament, junt amb uns xops que despullats del seu ramatge estiren el seu esquelet tot mirant el cel transparent d’un color atzur d’aigua marina.
El meu pensament va volar per l’espai, i vaig tenir la certesa que Deu continua existint en la bellesa, i la seva bellesa era del moment i d’aquell paisatge. Benaurat qui l’ha pogut gaudir una vegada i enyorar-lo tota la vida. Dissortat qui el deixa passar sense adonar-se’n...
Mercé Cardona
22-6-2007
No hay comentarios:
Publicar un comentario