UN S O M N I
Quin dia mes meravellós ! No gens de calitja, el cel, uns núvols prims, horitzontals descansaven, llana flonja al cim de la muntanya de la baïa de Tossa de Mar amb el castell al fons.
He matinat, no tenia son, he obert la finestra i un aire frecs amb aroma de mar acaricia tot el meu ésser, tot d’una he presenti’t com una estranya força esbromadora m’arrossegava fins el mar, he baixat fins a la platja, els meus peus s’ensorraven dolçament contra la flonja sorra, fem me notar la seva delicada caricia.
Una gran barcassa, que per cert el dia anterior no i era, descansava pausadament sobre la arena, pel forat de proa es podia divisar com si fos un túnel, l’altra canto, jo tafanera i com un mariner curiós, he mirat, tenia un d’aquells dies que sens l’aventura dintre teu. He vits un home recolzat d’esquena al mar, contemplava el castell amb mirada penetrant, aquell esguard hem recordava algú, de primer moment no sabia a qui. De sobte, el meu cor a bategar com un cavall a tota brida. Deu, si era ell ! Si, era la seva mirada, no ni havia d’altre igual en tot el món...
El meu pensament reculà uns anys enrere. Ell havia nascut a la baïa de Tossa de Mar de petit va viure amb uns parents al morir els pares en un aciden ells sen van fer càrrec, li van donar tot l’amor talment con si fos un fill seu. Ell, era una persona molt especial, independent, somniador i molt dolç, mai replicava per res, anava fen el que ell volia, o li semblava que estava mes be. Jo era jove, ell també de menuts sempre anàvem junts, era el meu confident, la meva protecció, entre nosaltres va anar naixent un d¡aquells amors nascut de sempre. Tots dos, estimàvem el mar, la natura, els ocelles i les flors, passejàvem hores i hores per les rodalies del castell, del nostre castell com dèiem tots dos, projectant somnis, illusions, fantasies de joventut.
Ell era per mi quelcom especial, es mes o era tot, tenia un nas una mica llarg, uns ulls penetrants, negres com el carbó, el que mes em fascinava era el seu somriure d’una peregrina tendresa, no era un somrís brillant i refulgent, si no que ell il·luminava tot el seu rostre com una eterna llum.
Estàvem molt enamorats, ens sentíem feliços, era com si en el mon no existís res mes. Un dia a trenc d’alba i havia molt d’enrenou pels carres, unes veus cridaven, A esclatat la guerra. Com molts d’altres ell va marxar, va ser molt trist, angoixant, a mi em feia l’afecta que el cor se’m trencava a bocins, tan sols les seves missives m’alegraven la meva tristor. Va passar el tems, un temps llarguíssim etern. Ell va tornar, però hi ha no era el mateix, estava pensatiu, en la seva profunda mirada i havia quelcom de tristor, encara que no deixava de ser lluminosa, radiant, buscava el per que de les coses, llegia molt, eren uns llibres profunds que jo no hi entenia res, ell deia que eren de psicologia, així si pesava hores i hores, buscant no entenia jo el que, no volia treballar, ni sentir-se llegant a res. Va passar un temps i per fi un dia em va explicar el que l’aturmentava, avia vits tantes morts innecessàries i sobretot la del seu millor amic, que encara es preguntava el per que, si tot plegat no tenia cap sentit. Va explicar- me que ell tan sols podria viure fen un pelegrinatge, que es sentia lligat a tots els éssers d’aquet mon, que li era impossible de viure, formar na família, per que la seva família era tot el Planeta Terra...
Va marxar molt lluny, anava de país en país, meditant, lleguin, ajudant a tot aquell que el necessitava. Vivia d’una petita herència que li van deixar els seus parents, o veia molt modestament, deia que no calia pas massa per viure. Era un ésser molt singular, una d’aquelles persones que sabia assaborir la vida, hi o feia tan sols amb lo imprescindible, era mes feliç que tots nosaltres, per molts era i es criticar, no deixa de ser un ésser estrafolari
i poc corren els ulls del nostre mon. Nomes jo, malgrat el meu gran dolor, el vaig comprendre, el vaig entendre i acceptar-ho. Sempre sorgia tal com o avia fet avui, quan no l’esperaves, mes jo igual que avui, sempre pressentia la seva arribada. Ell deia que era la força de la ment, que amb aquesta força es podrien fer moltes coses.
Feia molt de temps que no tenia cap noticia seva, ni jo ni ningú, Ara avui el retrobava altre vagada, seré, tranquil, contemplant el paisatge i el nostre castell, aquell castell que tantes vagades aviem recorregut i admirat amb les mans enllacades i amb promeses d’amor. Sí estava allà recolzat d’esquena al mar, segur d’ell mateix enigmàtic, amb el seu inconfundible i dolç sonris semblant a una intensa llum il·luminant tot el mar.
Amb vaig costar a ell. Hem sentia jove com anys enrere, i allargant-li la ma al mateix que ell apropava la seva, ens ven quedar entrellaçats tot dient. Hola com estàs ?. Talment com si ens haguéssim vits el dia abans.
Varem mirar el mar, era d’un blau intens, amb tonalitats verdes, lila blanc i gris, una barqueta, lliscava tranquil·lament per sobre les ones, gronxant-la amorosament, l’escuma rebotia contra ella tot fen relluí infinitats d’estrelles, que esvoletegaven esfumant-se en el mes enllà. I el cos d’ell i el meu, també i brillaven estels tot transformant-se en amor, per compartir-lo amb els humans.
Ell, tornarà a marxar, ell anirà altra vegada pels camins que el destí li va marcant i jo esperaré que torni a brollar, a eixir altra vegada. Mes quan marxa, no se si ha sigut un somni o realitat, tan sols se que el veig i sempre el sento el meu costat, lleuger d’equipatge i amb les mans molt plenes per presentar-les en el Mes Enllà...
I tinc la certesa de que algun dia ens retroben en algun lloc no se quin, i mai mes ens separarem.
Mercé Cardona
23-11-91
Quin dia mes meravellós ! No gens de calitja, el cel, uns núvols prims, horitzontals descansaven, llana flonja al cim de la muntanya de la baïa de Tossa de Mar amb el castell al fons.
He matinat, no tenia son, he obert la finestra i un aire frecs amb aroma de mar acaricia tot el meu ésser, tot d’una he presenti’t com una estranya força esbromadora m’arrossegava fins el mar, he baixat fins a la platja, els meus peus s’ensorraven dolçament contra la flonja sorra, fem me notar la seva delicada caricia.
Una gran barcassa, que per cert el dia anterior no i era, descansava pausadament sobre la arena, pel forat de proa es podia divisar com si fos un túnel, l’altra canto, jo tafanera i com un mariner curiós, he mirat, tenia un d’aquells dies que sens l’aventura dintre teu. He vits un home recolzat d’esquena al mar, contemplava el castell amb mirada penetrant, aquell esguard hem recordava algú, de primer moment no sabia a qui. De sobte, el meu cor a bategar com un cavall a tota brida. Deu, si era ell ! Si, era la seva mirada, no ni havia d’altre igual en tot el món...
El meu pensament reculà uns anys enrere. Ell havia nascut a la baïa de Tossa de Mar de petit va viure amb uns parents al morir els pares en un aciden ells sen van fer càrrec, li van donar tot l’amor talment con si fos un fill seu. Ell, era una persona molt especial, independent, somniador i molt dolç, mai replicava per res, anava fen el que ell volia, o li semblava que estava mes be. Jo era jove, ell també de menuts sempre anàvem junts, era el meu confident, la meva protecció, entre nosaltres va anar naixent un d¡aquells amors nascut de sempre. Tots dos, estimàvem el mar, la natura, els ocelles i les flors, passejàvem hores i hores per les rodalies del castell, del nostre castell com dèiem tots dos, projectant somnis, illusions, fantasies de joventut.
Ell era per mi quelcom especial, es mes o era tot, tenia un nas una mica llarg, uns ulls penetrants, negres com el carbó, el que mes em fascinava era el seu somriure d’una peregrina tendresa, no era un somrís brillant i refulgent, si no que ell il·luminava tot el seu rostre com una eterna llum.
Estàvem molt enamorats, ens sentíem feliços, era com si en el mon no existís res mes. Un dia a trenc d’alba i havia molt d’enrenou pels carres, unes veus cridaven, A esclatat la guerra. Com molts d’altres ell va marxar, va ser molt trist, angoixant, a mi em feia l’afecta que el cor se’m trencava a bocins, tan sols les seves missives m’alegraven la meva tristor. Va passar el tems, un temps llarguíssim etern. Ell va tornar, però hi ha no era el mateix, estava pensatiu, en la seva profunda mirada i havia quelcom de tristor, encara que no deixava de ser lluminosa, radiant, buscava el per que de les coses, llegia molt, eren uns llibres profunds que jo no hi entenia res, ell deia que eren de psicologia, així si pesava hores i hores, buscant no entenia jo el que, no volia treballar, ni sentir-se llegant a res. Va passar un temps i per fi un dia em va explicar el que l’aturmentava, avia vits tantes morts innecessàries i sobretot la del seu millor amic, que encara es preguntava el per que, si tot plegat no tenia cap sentit. Va explicar- me que ell tan sols podria viure fen un pelegrinatge, que es sentia lligat a tots els éssers d’aquet mon, que li era impossible de viure, formar na família, per que la seva família era tot el Planeta Terra...
Va marxar molt lluny, anava de país en país, meditant, lleguin, ajudant a tot aquell que el necessitava. Vivia d’una petita herència que li van deixar els seus parents, o veia molt modestament, deia que no calia pas massa per viure. Era un ésser molt singular, una d’aquelles persones que sabia assaborir la vida, hi o feia tan sols amb lo imprescindible, era mes feliç que tots nosaltres, per molts era i es criticar, no deixa de ser un ésser estrafolari
i poc corren els ulls del nostre mon. Nomes jo, malgrat el meu gran dolor, el vaig comprendre, el vaig entendre i acceptar-ho. Sempre sorgia tal com o avia fet avui, quan no l’esperaves, mes jo igual que avui, sempre pressentia la seva arribada. Ell deia que era la força de la ment, que amb aquesta força es podrien fer moltes coses.
Feia molt de temps que no tenia cap noticia seva, ni jo ni ningú, Ara avui el retrobava altre vagada, seré, tranquil, contemplant el paisatge i el nostre castell, aquell castell que tantes vagades aviem recorregut i admirat amb les mans enllacades i amb promeses d’amor. Sí estava allà recolzat d’esquena al mar, segur d’ell mateix enigmàtic, amb el seu inconfundible i dolç sonris semblant a una intensa llum il·luminant tot el mar.
Amb vaig costar a ell. Hem sentia jove com anys enrere, i allargant-li la ma al mateix que ell apropava la seva, ens ven quedar entrellaçats tot dient. Hola com estàs ?. Talment com si ens haguéssim vits el dia abans.
Varem mirar el mar, era d’un blau intens, amb tonalitats verdes, lila blanc i gris, una barqueta, lliscava tranquil·lament per sobre les ones, gronxant-la amorosament, l’escuma rebotia contra ella tot fen relluí infinitats d’estrelles, que esvoletegaven esfumant-se en el mes enllà. I el cos d’ell i el meu, també i brillaven estels tot transformant-se en amor, per compartir-lo amb els humans.
Ell, tornarà a marxar, ell anirà altra vegada pels camins que el destí li va marcant i jo esperaré que torni a brollar, a eixir altra vegada. Mes quan marxa, no se si ha sigut un somni o realitat, tan sols se que el veig i sempre el sento el meu costat, lleuger d’equipatge i amb les mans molt plenes per presentar-les en el Mes Enllà...
I tinc la certesa de que algun dia ens retroben en algun lloc no se quin, i mai mes ens separarem.
Mercé Cardona
23-11-91
No hay comentarios:
Publicar un comentario