Pensamientos y vivencias

EL MEU BALANCI

Tinc un balanci de fusta de color castany amb un arqueig fen forma de serp, una de les branques que aguanta l’espatller, te figura de cargol, tot ell està una mica corcat, el darrera hi ha una rodona de fusta un boci esberlada, es molt vell, ha viscut, ha vits i ha sentit moments tristos i feliços durant varies generacions. Jo crec que se la de respectar, conservar i estimar. Si, ell pugues parlar, que en diria de coses de tots els éssers que sen confiat en ell. Somnis, esperances, patiments, alegries, llàgrimes, il·lusions. Ell durant molts anys u ha suportat tot, sense protestar, sense cap queixa. Ell resta mut, impassible, arrogant, orgullós de viure i d’estar ben tractat.

La casa on sempre havia viscut, la van enderrocar, han fet avingudes, voreres molt amples, gardins, per fer Barcelona més maca que mai.! En el pis on al van portar, sols i havia tristor, enyorança, ni ell ni la seva mestressa si sentien be. La mestressa avorrida de tanta tristor, va decidir que era l’hora de Volar cap el Mes Enllà i ell molt sol es va quedar. Mes aquets balanci, jo me l’estimo molt, el volien portar a una casa molt lluny, on hi fa molt fred, a mi hem feia mal el cor, no u trobava just, i em molta tristor pensava, potser no el veure mai més i jo me l’estimo tant! A casa no hi cabia, es molt acollidora però petita, on el podria posar? no u sabia pas, tot esta ple, i el balanci no i tenia lloc. Un dia un raig de llum em va il·luminar, ja se el que faré! traure el sofà, ningú, ni jo mi assec mai, tan sols el gaudeix el gat i el gat pot dormir a un altre lloc, dit i fet, el sofà, el vaig donar a una parella, el seu el tenien molt tronat, ells van estar molt cofois i jo també. El balanci ha ocupat el lloc del sofà. Si, i ves per on i queda molt be, com a companya, li he posat el seu costat una bonica planta, queda un raconet dallo mes original. Quan alguna estona mi assec, mi balancejo, mi sento tranqui-la, amb dona pau...

La meva avia, era filla d’esparreguera,quan es va casar, va anar a viure a Sant Andreu, i va comprar un balanci, el balanci va gaudir de la companya de l’avi i l’avia que sempre si gronxaven, desprès fruit de l’amor van néixer quatre fills, bonics com un pomell de flors, tots quatre sempre cel disputaven per veure a qui li tocava balancejar-se. Una de les






flors de la meva avia, es va casar, també van néixer dos fills, bonics com ni ha pocs, aquets dos fills també seguien la tradició, el nyac i nyac per saures al balanci i gaudir del seu dolç balanceig, tots dos varen anar creixent, i com es natural. també varen formar parella, i varen venir a quest planeta dos fills mes, un era jo...

La meva mare va agafar una d’aquestes coses modernes que van consumin a la persona sense entendre massa el perquè, la mare patia molt, no tenia cura, anava pensin, esllanguint, fins que no quedes res, ella també si gronxava quan allò que portava a dintre seu la feia sofrir, amb un somrís forçat però molt dolç que li il·luminava tot el seu semblant, anava dient, “ no us amoïneu , això no es res “ en aquets balanci mi trobo més be. deu ser el seu balanceig que mho calma tot.

Desprès els meus fills també cel van disputar, tots dos si han balancejat fis que van ser ben grans.

Ara el tinc jo, està a casa meva, n’estic orgullosa de haver-lo portat, i quan mi assec tot mirant la TV. lleguin o pensant, el seu engronsar es com un sedant. Ell ha viscut durant molts anys amb unes generacions que tots salen estimat , i ell els ha bressolat. No me l’imagino lluny de mi, però ves a saber que li tocarà de viure, el mon esta giravoltat, res te valor, tot fa nosa, qui sap si serà llençat sense cap mirament, com un moble vell quan no serveix per res.

No tinc que pensar el que pesarà, hem de viure el present, de moment l’estic gaudint, assaborint i el seu bressolar amb dona consol, amb transfereix quietud i molta pau... El que pesarà quan jo no i serè tan sols Ell u sap. Jo tan sols se, que un dia m’entres mi bressolava, vaig mirar cap el cel, uns avions incansables i volaven. Al sol ponent, els núvols de color lila, de color de foc i d’ambre semblaven sirenes, àngels i serafins. Els avions seguien volant entremig, com rapits peixos en un aquàrium ple d’algues ardents. El meu cor es va enlairar, com els avions fins el firmament i una dolça pau em va embolcallar, i el balanceig del meu balanci era mes dolç que la mel. Ell m’ajuda i em fa viure moments impensats, això es el que conte, es un do que Déu ma donat i no el puc pas desaprofitar, el demes qui sap el que pesarà.

Mercé Cardona 12-1-92